Article al diari digital e-notícies (19.05.2012).
Desenganxar-se
Aquest és el neguit? Diria que no. Es com una mena de tremolor autonòmica, una sensació d’obstrucció hispano-gàstrica. Catalanitis aguda? Crec que no és el cas. Hispanofòbia? Tampoc. Espanyitis crònica? Ja podria ser, ja. Es aquell mal tan vell i recurrent: em fa mal Espanya. I com que ja en començo a estar tip d’aquest dolor crònic, que no mata però mortifica, alguna cosa haurem de fer, a més de queixar-nos, no? Què? Ni idea. Hi ha eixelabrats que no dubten a dictaminar en dos segons que la solució és l’amputació dràstica, urgent. Però sembla més sensat intentar conservar les dues cames mentre sigui possible, no? Per tallar sempre hi ha una mica més de temps… Molt? Jo diria que molt no. Que el temps s’acaba. Que la cama es desenganxa, que el cervell es desenganxa, que comencen a veure’s massa cruament les entranyes rosegades, els mecanismes interns que fins ara han funcionat, els paranys, les pors, les falses il.lusions.
Això grinyola, trontolla, devora. I ho farà encara més en el futur. Ja no per raons sentimentals o patriòtiques, no, sinó per pura conveniència, per pragmatisme. Es realista pensar que Espanya té remei i que algun dia podrà ser un espai comú més just? Es realista pensar que sense Espanya això anirà millor? Ai, ui, quines preguntes de fer-nos, tu, que és dissabte i tenim 48 hores per reposar de la crisi. Sí, ja, però mentre passen tantes coses que no hi ha temps ni de païr-les, comença a ser urgent saber si la sensació de desenganxar-se (provocada per uns i altres, però també molt real) és alguna cosa més que una sensació, una malaltia imaginària. No és fàcil respondre’s, no. Tot i que, insisteixo, per dins sento que alguna cosa se m'està desenganxant... (Diari de Terrassa, 19.05.2012)
Entre tots, un dia podrem comprar també la Volkswagen
Volkswagen
vol dir el cotxe del poble. I aquí (o allà), a les Espanyes, ens ho hem pres al
peu de la lletra. "Pa'chulos" (o "pa'tontos"), nosaltres.
Anem als fets que avalen aquesta agosarada afirmació. 1) Volkswagen fabrica a
Navarra (estat semi-independent associat) uns quants dels seus models. 2) Els
ven a una filial, VAESA, amb seu social a Barcelona. 3) VAESA els exporta a
l'estranger, sense IVA, perquè la llei ho determina així. 4) Després la societat
reclama a Hisenda la devolució de l'IVA pagat , cosa totalment legal també...
Tot i que hi ha un petit detall, res, poca cosa: el primer IVA el paga a
Navarra, que se'l queda senceret com a comunitat foral que és, però la
devolució de l'IVA la rep de l'Estat. És a dir, amb diners de totes les
comunitats no forals, entre les quals Catalunya, per variar.
Ja ho he dit
abans, poca cosa: posem que uns 2.000 euros per cotxe és el que financem entre
tots, menys els estats associats del nord, que es queden aquests calerons i
resisteixen la crisi molt millor que la resta. A Espanya, aguanten els que no
paguen als altres (Euskadi, Navarra) o els que reben molt més del que aporten.
O Madrid, clar, faltaria més, que per alguna raó (divina, sens dubte) és la
capital d'aquest Estat tan arruïnat, tan saquejat, tan inviable. D'això,
d'aquesta presa de pèl monumental, paral.lela a la de la banca, les
immobiliàries, les autopistes, l'AVE i tantes coses més, en diuen solidaritat.
So-li-da-ri-tat, cal pronunciar-ho amb veneració i fe absoluta. I a ningú no se
li escapa el riure: aquest és el magnífic esquema sobre el qual s'aguanta la
sagrada unitat de la pàtria. Poca broma.
Però tranquils. El muntatge de la
Volkswagen (consti que no els tinc mania, el millor cotxe que he tingut era un
Golf) ens costa només 400 milions a l'any. Menys que Bankia o el FROB, o
l'estafa del BCE i el deute. Des de quan fan aquestes coses lletges? Van
començar el 1994. I ara Hisenda els
reclama els diners, procés que durarà anys i panys. El mateix, exactament el
mateix, que triguen a crucifixar a qualsevol ciutadà normal. Justícia fiscal,
en diuen. I tampoc no se'ls escapa el riure. Espanya ha estat, és i serà sempre
un país molt seriós, això sí.
